Inca, 1954
Lluís Maicas és d'ofici poeta. Haurà hagut de dedicar bona part dels seus dies a altres ocupacions civils que ara no vénen al cas, però, a a questa pregunta tan existencial i que tan sovint ens feim els humans de "què som?", en el cas de Maicas, s'ha de respondre llisament que allò queel marca de forma indeleble en la manera com observa la vida, en la seva conversa i en el seu estar al món, és la seva condició de poeta.
D'un fèrtil període d'ensinistrament juvenil en els campaments de la provocació i l'escàndol, de la puritat i l'underground, on s'oferien sacrificis humans a uns déus autodestructius, en conserva encara una violència verbal a vegades esfereïdora i un persistent esperit subversiu.
De natural sagaç i de ment aguda i lúcida, s'ha sentit atret sempre pels jocs conceptuals i conceptistes, per la paradoxa, per l'antinòmia, per l'aforisme, per l'impossible verbal i pel més enllà del llenguatge lògic i denotatiu que és l'espai desconegut per on transita la via sacra de la poesia.
Dotat d'una capacitat fora mida per a la sensualitat, els seus versos són probablement els instruments més eficaços que mai haureu tingut a les mans per poder palpar i olorar els somnis, per fer presents les formes més perfilades i resplendents que romanen, inèdites, en les estances més oblidades de la ment i transformar-les finalment en matèria viva.
