Hinche, Haití, 1978
James Noël és una veu singular de la literatura contemporània. Ha publicat diversoso llibres de poesia i participa en festivals d'arreu del m´çon on comparteix els seus "mots tallats per esberlar". La veu de James Noël s'acobla perfectament als seus propis textos, tot i que moltes vegades també els llegeixen altres lectors i intèrprets reconeguts, com ara Pierre Brisson, Woody Saint Louis o Arthur H.
Per completar aquest retrat, esmentem que James Noël ha col·laborat en revistes com ara Point- Barre, Casa de las Américas, La Soeur de l'ange, Exit, Europe o Défense de la langue françoise, entre d'altres. Figura en l'antologia L'Année poétique 2008 (Seghers), en els 144 poètes autour du monde (Seghers, 2009) i en l'antologia Nous, La Multitude (Le Temps Des Cerises, 2011). Així mateix, ha rebut molts guardons, com ara el premi Fètkann (Mémoire du Sud et de L'Humanité 2008) i una beca del consell regional d'Île-de-France, l'any 2009.
Entre un himne compromès a l'amor i una ira tempestuosa, sorgeix de la seva poesia "la metàfora assassina", com li agrada anomenar-la.
La poesia: el meu plat volador
No m'agrada escriure. Fada coqueteria o fatuïtat desviada. Tant se me'n fot el que puguin dir. Escriure avui dia em sembla una deixadesa, una manera covarda de deixar-ho córrer -manera de viure o de morir sense fer sorroll. S'escriu per no despertar, per no molestar el veí. En canvi, la finalitat última del poeta és la de despertar, de poder mantenir-se en la línia de tir, per tal de fer foc i projectar una aurèola d'ombra o de llum en una cosa o en algú. Un poeta és algú que busca un home...o una dona.
La terra no roda bé. D'aquí ve la urgència d'una poesia que s'adreci als germans humans demanant-los que siguin conscients i solidaris davant dels perills de mort, de fams, i altres càncers que ens amenacen. La poesia, no la que provoca rialletes als salons, sinó, és clar, la que sacseja, la que provoca sismes en l'ésser, aquesta poesia pot millorar la vida.
Els meus flaixos poètics, allunyats de qualsevol histèria, són l'expressió d'un atac de nervis controlat. Exorcisme íntim, com Víctor Hugo quan invoca Léopoldine en una taula giratòria. Escric per tenir notícies meves, convocar-me en un girar d'ulls. I també contestar cada vegada, com per equivocació, els cants de cigne de la meva terra malalta! La poesia em permet anar-me'n, anar-me'n sense fugir de mi mateix.
(De Des poings chauffés à blanc, Éditions Bruno Doucey, 2010)
Traduccions del francès al català: Annie Bats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada